Per mesurar la durabilitat de la fusta cal partir de la base del material. És a dir, la fusta sense cap tractament davant dels atacs dagents degradadors, que poden ser principalment els agents atmosfèrics o químics. Tot i així, l’agent que més preocupa, per regla general, és el de la degradació de la fusta causada per la radiació ultraviolada del sol.
Cada tipologia de fusta és diferent, per la qual cosa la seva durabilitat natural varia segons el tipus de resines que continguin, així com els tanins, els olis, l’exposició i la quantitat de duramen i albura, i el duramen és la part més resistent, i la albura la que menys.
L’acció dels raigs ultraviolats del sol és superficial, i va degradant de mica en mica les resines dels productes d’acabat, alhora que va produint modificacions químiques a la lignina, atacant la fusta més tova de l’albura i produint el defibril·lament superficial.
Com a conseqüència d’aquesta degradació, apareixen crestes (sobretot durant el període de tardor i hivern) i valls (a l’estació més primaveral). Aquest fet es tradueix en un agrisament superficial del material, base en què s’aplica un pigment -que generalment sol ser òxid mineral- que té com a tasca protegir la fusta d’aquesta radiació.
Finalment, levolució de la fusta tecnològica també és molt bona. Per exemple, per obtenir la fusta ideal per a façanes i paviments amb molt poc -o pràcticament nul- manteniment, cal fer servir fustes termotractades o acetilades ja que hi ha diferents tècniques (com l’assecat al límit i la impregnació amb anhídrid acètic) que permeten el seu bona ocupació.
